dimecres, 26 d’octubre de 2016

Per fi obrim la BIBLIOTECA!!!!!

Hui, dimecres 26 d'octubre, la Biblioteca del CEIP Cervantes ha obert les seues portes pel curs escolar 2016/17.

Des d'ahir que estàvem tots i totes esperant aquest moment, ja que aquest cartell penjava de la façana de la nostra Biblioteca...


I hui, arribades les 12:30h i tots/es ben intrigats/des i motivats/des per veure que ens esperava dins de la Biblioteca, aquesta de gom a gom s'ha omplit!!!
Ha sigut molt, molt divertit, ja que de monstres, detalls de por i molts contes i llibres plens de fantàstiques històries hem pogut gaudir!!!
I molts de nosaltres també ens hem emportat algún llibre cap a casa...








Tots els dilluns i dimecres a les 12:30 vos esperem al llarg d'aquest curs escolar!!!

dimarts, 7 de juny de 2016

CONTES A CABASSOS JUNY

Plà lector 2015-16 “CONTES A CABASSOS” CEIP CERVANTES - DÉNIA



EL VESTIT DE L'EMPERADOR


Hi havia una vegada un emperador, la major aficció del qual eren els vestits. En tenia moltíssims, i passava hores i hores provant-se'ls i mirant-se en el mirall. Tot i ser tan vanitós, no era mal governant, i els seus súbdits l'estimaven.
Un dia es van presentar davant de l'emperador un parell d'espavilats que afirmaven ser grans sastres. Van dir que podien confeccionar per a ell un vestit meravellós, quelcom únic i mai vist que el convertiria en l'admiració del món sencer.

-
I a més de ser el vestit més bell que pugueu imaginar, les seves propietats màgiques us seran molt útils - va dir un dels dos espavilats.
- Sens dubte - va afegir l'altre -, doncs el vestit que us oferim només podrà ser vist per les persones intel·ligents.

-
Realment , un vestit així em seria molt útil - va dir l'emperador -, perquè em permetria distingir als necis dels savis, la qual cosa és molt important per a un monarca... Digueu-me el que que necessiteu per a fer-me aquest vestit i poseu-vos ràpidament a treballar en els telers del palau.

Els espavilats van demanar gran quantitat d'or, joies i seda, es van instal·lar en els telers i van fingir estar teixint, encara que no feien més que repetir gestos i moure les màquines amb les mans buides, com si treballessin amb fils invisibles.
A mesura que anaven passant els dies, l'emperador estava més nerviós, perquè anhelava tenir el meravellós vestit.
Un matí, va demanar al seu primer ministre que s'acostés als telers per a veure com anava la fabricació del teixit màgic.
L'ancià es va dirigir a les habitacions on estaven instal·lats els telers de palau i va veure als dos homes movent-se afanyadament, encara que sense res a les mans.
Molt sorprès, el ministre es va acostar a ells disposat a preguntar-los què estaven fent, però abans que pogués parlar, un dels murris li va dir:

-
Quin honor que el primer ministre vingui a contemplar el nostre treball! Us agrada el teixit?
El ministre anava a dir que no veia res, però per por a passar per panoli va dir que era preciós.
Com els espavilats havien dit que només les persones intel·ligents podrien veure el vestit màgic, el ministre no es va atrevir a dir-li a l'emperador que no havia vist res de res; li va explicar les majors meravelles sobre el teixit que els dos home estaven preparant, i l'emperador va quedar molt satisfet.

Poc després, els dos espavilats van demanar or i joies pel vestit. Al principi l'emperador es va mostrar sorprès, però com el seu ministre havia parlat tan bé del teixit, va acabar per donar-los el que demanaven.

Els dos espavilats van anunciar que el teixit estava preparat i que havien començat a cosir el vestit, i als pocs dies es van presentar amb les mans buides davant de l'emperador.
Naturalment, aquest no va veure res, però per por a passar per panoli va dir que era meravellós.
" Si el primer ministre, que és un home savi - va pensar l'emperador -, ha vist el vestit i jo no, vol dir que sóc un neci; però val més que els meus súbdits no s'assabentin, o em perdran el respecte."
De manera que l'emperador va anar dient a tot el món que el vestit era magnífic i que tenia ganes d'estrenar-lo. Els espavilats van fingir provar-se'l
diverses vegades per a fer els últims ajustos, i era realment graciós veure l'emperador en roba interior davant del mirall, fingint admirar un vestit inexistent.

Quan els espavilats van anunciar que el vestit estava preparat, l'emperador va organitzar una gran festa perquè tota la gent de la seva cort l'admirés. Quina seria la sorpresa dels cortesans en veure aparèixer al seu monarca en roba interior; però com havia corregut la veu que només les persones intel·ligents podien veure aquell vestit, ningú es va atrevir a dir que no veia res.

Un dels cortesans més necis i aduladors va començar a elogiar en veu alta l'inexistent vestit, i aviat el van imitar tots els altres.
L'emperador va manar organitzar una desfilada perquè tot el món pogués admirar el seu vestit nou.
Per por a passar per panoli, ningú va dir res en veure l'emperador en roba interior, fins que una noia molt petita va cridar: - L'emperador està despullat!
Llavors la gent del poble, que al principi no s'havien atrevit a dir res, van començar a riure's per sota el nas i a dir-se els uns als altres: - L'emperador no porta cap vestit! L'emperador va en roba interior!
L'emperador i els cortesans també havien sentit el crit de la noieta, i sabent que els vailets són més sincers que els adults, es van adonar que havien estat víctimes d'un engany. Però com tota la gent estava mirant, a l'emperador no se li va ocórrer una altra cosa que seguir caminant molt seriós.
Quant als dos espavilats, ja estaven lluny. S'havien donat a la fuga amb tot l'or i les joies que li havien tret el vanitós i ingenu emperador, i es conta que encara segueixen rient-se'n.





LA VANITAT POT ACABAR EN IGNORÀNCIA

divendres, 20 de maig de 2016

CONTES A CABASSOS

 
Plà lector 2015-16 “CONTES A CABASSOS” CEIP CERVANTES - DÉNIA



LA CASETA DE XOCOLATA

Allà al lluny, en una barraca pròxima al bosc vivia un llenyataire amb la seua esposa i els seus dos fills: Hansel i Gretel.

La família era molt pobra. Tant, que encara en les èpoques en què guanyava més diners, amb prou faenes aconseguia per a menjar. Però un bon dia no els va quedar ni una moneda per a comprar menjar, ni una miqueta de farina per a fer pa.

- Els nostres fills moriran de fam- es va lamentar el pare.
- Tan sols hi ha un remei -va dir la mare plorant-. Hem de deixar-los en el bosc, prop del palau del rei. Alguna persona de la cort els arreplegarà i cuidarà.

Hansel i Gretel, com que no s'havien pogut dormir de fam, van sentir la conversa. Gretel es va posar a plorar, però Hansel la va consolar així:

- No t'amoïnes. Tinc un plà per a trobar el camí de retorn. Preferisc passar fam ací a viure amb luxes entre desconeguts.


L'endemà la mare els va despertar d'hora.

-Hem d'anar al bosc a buscar fruites i ous -els va dir- en cas contrari, no tindrem de menjar.

Hansel, qui havia trobat un tros de pa dur en un racó, es va quedar una mica arrere per a anar sembrant trossets pel camí. Quan van arribar a un clar pròxim al palau, la mare els va demanar als xiquets que descansaren mentre ella i el seu espòs buscaven alguna cosa per a menjar.

Els germans no van tardar a quedar-se adormits, doncs havien matinat i caminat molt, i aprofitant açò, els seus pares els van deixar. Els pobres xiquets estaven tan cansats i febles que van dormir sense parar fins a l'endemà.

En despertar, el primer que va fer Hansel va ser buscar els trossos de pa per a recórrer el camí de retorn; però no va poder trobar ni un: els ocells se'ls havien menjat.

De tant buscar i buscar es van allunyar del clar, i per fi van comprendre que estaven perduts del tot. Van caminar i van caminar fins que van arribar a un altre clar.

Sabeu que van veure allí? Doncs una caseta tota feta de xocolata i caramels. Els pobres xiquets, que estaven morts de fam, van córrer a arrancar trossos, però en aqueix moment va aparèixer una velleta. Amb un somriure molt amable els va convidar a passar i els va oferir un esplèndid menjar. Hansel i Gretel van menjar fins a fartar-se.

Després la velleta els va preparar el llit i els va abrigallar afectuosament. Però la velleta que semblava tan bona, era una bruixa que volia fer-los treballar. Gretel havia de cuinar i fer tota la neteja. Per a Hansel la bruixa tenia altres plans: volia que tirara del seu carro! Però el xiquet estava massa flac i dèbil per a semblant tasca, així que va decidir tancar-lo en una gàbia fins que engreixara.

Gretel no podia escapar i deixar al seu germanet tancat! Entretant, el xiquet rebia tant menjar que, encara que havia passat sempre molta fam, no podia acabar tot el que li portava. Com la bruixa no veia més enllà del seu nas, quan s'acostava a la gàbia de Hansel li demanava que traguera un dit per a saber si estava engreixant. Hansel ja s'havia adonat que la dona estava quasi cega, així que tots els dies li estenia un osset de pollastre. - "Encara estàs molt flac -deia llavors la vella-. Esperaré uns dies més!".
Per fi, cansada d'esperar a que Hansel engreixara, va decidir lligar-ho al carro de qualsevol manera.



Els xiquets van comprendre que havia arribat el moment d'escapar. Com era dia de pastar pa, la bruixota havia ordenat a Gretel que calfara bé el forn. Però la xiqueta havia sentit en la seua casa que les bruixes es converteixen en pols quan aspiren fum de til·ler, de manera que va preparar un gran foc amb aqueixa fusta.

- Jo mai he calfat un forn -va dir llavors a la bruixa-. Per què no mires el foc i em dius si està bé?.

- Ix d'ací, tros de ximple! -va xisclar la dona-. Jo mateixa ho vigilaré!. I va obrir la porta de ferro per a mirar. En aqueix instant va eixir una bocanada de fum i la bruixa es va desfer. Solament van quedar un grapat de pols i un grapat de claus. Gretel va arreplegar les claus i va córrer a alliberar al seu germà.

Abans de fugir de la casa, els dos xiquets van cercar menjar per al viatge. Però, com seria la seua sorpresa quan van trobar munts de cofres amb or i pedres precioses! Van arreplegar tot el que van poder i van fugir ràpidament.

Després de molt caminar van arribar a un enorme llac i es van asseure tristos al costat de l'aigua, mirant l'altra riba. Estava tan lluny!

- Voleu que us creue?- va preguntar de sobte una veu entre els joncs. Era un enorme cigne blanc, que en un tres i no res els va deixar en l'altra riba.

I endevinen qui estava tallant llenya justament en aqueix lloc? El pare dels xiquets! Sí, el pare que va plorar d'alegria en veure'ls sans i estalvis. Després de les abraçades i les besades, *Hansel i *Gretel li van mostrar les riqueses que portaven, i després d'agrair al cigne la seua oportuna ajuda, van córrer tots a reunir-se amb la mare.


GERMANS GRIMM



MAI, MAI, MAI CONFIES EN ESTRANYS



divendres, 6 de maig de 2016

RECOMANACIONS DE LECTURA




20 libros para que los niños se enamoren de la lectura antes de los 13 años

El hábito de la lectura es algo que hay que ir fomentando desde una edad muy temprana. Un niño que lea desde bien pequeñito es más probable que, al alcanzar la edad adulta, siga practicando esta afición.
La lectura no solo es beneficiosa para el desarrollo cognitivo y psicológico, también fomenta el uso de la imaginación y les ayuda a concentrarse y comprender mejor el mundo que les rodea.
Muchos llaman a la lectura “el alimento del cerebro” y es una definición que no le podía venir mejor. Es un hecho demostrado científicamente que la gente que lee habitualmente tiene más neuronas activas que alguien que no lo hace.
Por eso os traemos una lista de 20 libros que todos nuestros hijos, sobrinos, nietos, etc., deberían leer antes de los 13 años. De esta forma sembraremos en ellos la semilla del lector, que si vamos regando poco a poco con nuevos libros, acabará germinando en adultos ávidos de nuevas lecturas.

Adivina cuanto te quiero – Sam McBratney (de 0 a 4 años)

1
La pequeña liebre quiere demostrarle cuanto quiere a la liebre grande, pero un sentimiento como el amor no se puede medir así como así. Un precioso libro que invita a los niños a expresar sus sentimientos sin miedo.

La pequeña oruga glotona – Eric Carle (de 0 a 4 años)3

Un libro interactivo y despegable que enseña a los más pequeños la magia de la metamorfosis. La pequeña oruga se va desplazando por las hojas de este cuento hasta que, finalmente, se transforma en una preciosa mariposa.

Elmer – David McKee (de 0 a 4 años)2

Elmer es un elefante como todos los demás, pero con una pequeña diferencia, y es que tiene la piel de mil colores diferentes. Azul, verde, amarillo, rojo… Pero a Elmer no le gusta ser diferente y se embarca en una aventura para poder ser gris como toda su manada. Este cuento enseña a los niños los valores del respeto y la tolerancia a la vez que les inculca que ser diferente no es ni mejor ni peor, solo es eso, diferente.

Sapo y Sepo, inseparables – Arnold Lobel (de 4 a 6 años)

4
Sapo y Sepo son dos amigos inseparables. Juntos viven emocionantes aventuras, se reparten las galletas y cuidan del jardín.

Yo mataré monstruos por ti – Santi Balmes (a partir de 5 años)5

Marina es una niña que piensa que debajo de su cama existe un mundo donde hay monstruos que caminan boca abajo. Este miedo cambia cuando un día ambos mundos se juntan.

El príncipe Ceniciento – Babette Colle (a partir de 5 años)6

Una vuelta de tuerca al clásico de Charles Perrault. En esta ocasión nos encontramos con Ceniciento, aunque su transformación no será en príncipe, si no en un simio gigante. Mil y una peripecias le sucederán hasta que al final conozca a una princesa.

Caperucita Roja, Verde, Amarilla, Blanca y Azul – Bruno Munari y Enrica Agostinelli (a partir de 6 años)66

El cuento clásico de Caperucita Roja tiene aquí una versión actualizada y más acorde con los tiempos. Este cuento nos narra las aventuras de 5 caperucitas muy listas y preparadas para dejar al lobo sin cena.

Donde viven los monstruos – Maurice Sendak (a partir de 6 años)7

Max es un niño al que le encanta disfrazarse de monstruo y hacer travesuras, pero esta vez se ha pasado y sus padres lo han enviado castigado a su habitación. Todo parece muy aburrido, hasta que su cuarto empieza a convertirse en una selva donde hay más monstruos como él.

Abuelita Opalina – María Puncel (a partir de 7 años)8

Isa tiene que escribir una redacción sobre una de sus abuelas, pero el problema es que no llegó a conocerlas. Entonces se le ocurre la idea de inventarse una abuela imaginaria que reina las mejores cualidades de todas las abuelas de sus amigos.

El Pampinoplas – Consuelo Armijo (a partir de 7 años)9

Boliche va a pasar el fin de semana a casa de su abuelo, que vive en un pueblecito muy pequeño. Pero en el pueblo vive también el Pampinoplas, un tipo al que le gusta hacer trastadas y robar cosas. Pronto descubrirá que el Pampinoplas es amigo de alguien muy cercano.

Un duende a rayas – María Puncel (a partir de 7 años)0

Rayas es un duende que inicia un viaje para descubrir de qué color quiere ser. En su viaje conoce a un duende negro que hace trastadas en venganza a los malos tratos sufridos por una bruja. Rayas le ayuda y, de paso, descubre de qué color quiere ser finalmente.

Memorias de una gallina – Concha López Narváez (a partir de 8 años)11

Carolina es un gallina muy diferente a los demás. Desde muy pequeña es inconformista y cuestiona todas las reglas que le han sido impuestas. Un libro que trata, con mucho humor, las normas de la convivencia y la igualdad.

Fray Perico y su borrico – Juan Muñoz Martín (a partir de 8 años)12

En un convento de Salamanca viven 20 frailes. Allí se presenta Perico con la intención de convertirse en uno de ellos. Al principio los monjes no lo aceptan, pero poco a poco descubren su bondad y que es capaz de hablar con la estatua de San Francisco y todo cambia.

El Principito – Antonie de Saint-Exupéry (a partir de 10 años)13

Un piloto se pierde en el desierto de Sahara donde conoce al Principito. Este chico proviene de otro planeta y tiene una forma de ver la vida muy sencilla y diferente a la de los adultos. Un clásico de la literatura infantil que también pueden disfrutar los adultos debido a su contenido filosófico.

Cuentos en verso para niños perversos- Roald Dahl (a partir de 10 años)43

Una revisión de 6 cuentos clásicos populares con una perspectiva con más acción y humor. Una Blancanieves jefa de una banda de apostadores, Caperucita coleccionando abrigos de piel de lobo o un plan que incluye dinamita para volar la casa de los 3 cerditos, son elementos fundamentales de este libro.

Manolito Gafotas – Elvira Lindo (a partir de 10 años)23

El día a día de Manolito Gafotas y sus amigos en el barrio de Carabanchel es como el de cualquier otro niño. Con una imaginación desbordante y unos personajes llenos de carisma, Elvira Lindo nos cuenta las aventuras de este ya clásico y famoso personaje de la literatura española.

Harry Potter y la piedra filosofal . J.K Rowling (a partir de 10 años)22

Poca gente hay en el mundo que no conozca a Harry Potter. Este es el primer libro de la saga, que nos introduce en el mágico mundo de Potter y la escuela de magos más famosa del mundo, Hogwarts.

Matilda – Roald Dahl (a partir de 12 años)55

Matilda es una niña de 5 años a la que le encanta leer. Con tan pocos años ya ha leído una cantidad enorme de libros, pero sus padres no se preocupan mucho por ella y prefieren sentarla delante de la televisión en lugar de comprarle más libros. Un día Matilda descubre que tiene un don especial que ningún otro niño tiene.

Momo – Michael Ende (a partir de 12 años)34

Momo es una niña con una habilidad muy rara en su mundo, la de saber escuchar. Esto hace que se convierta en un serio peligro para los planes de los hombres de gris, cuyo objetivo es hacer que la gente se olvide de todo lo que ellos no consideran importante y se concentren solo en ahorrar tiempo para después robárselo.

Charlie y la fábrica de chocolate – Roald Dahl (a partir de 12 años)

65

Charlie es un joven que vive en su pequeña y ruinosa casa con sus padres y sus 4 abuelos. Un día consigue un ticket dorado que le servirá para visitar la fabrica de golosinas más grande del mundo.
Con estos libros los más pequeños empezarán con buen pie en el mundo de la lectura. Seguro que de mayores recuerdan estas historias con cariño y con ganas de volver a leerlas.

Font: http://www.aldeaviral.com/20-libros-para-que-los-ninos-se-enamoren-de-la-lectura-antes-de-los-13-anos/ 

dilluns, 18 d’abril de 2016

CONTES A CABASSOS - ABRIL

Plà lector 2015-16 “CONTES A CABASSOS” CEIP CERVANTES- DÉNIA

EL GAT AMB BOTES

Hi havia una vegada...

Un moliner que tenia tres fills.

A la seva mort, el pobre moliner els va deixar als seus fills, com únics béns: el seu molí, el seu ruc i el seu gat.

Molt aviat es va fer el repartiment, per al qual no es va necessitar notari ni altra autoritat; res va sobrar del pobre patrimoni.

El fill més gran es va quedar amb el molí, el segon va rebre el ruc i el petit només es va quedar amb el Gat; estava desconsolat per tenir tan poc.

Els meus germans -deia- podran guanyar-se la vida honradament treballant junts; en canvi jo, quan m'hagi menjat el meu gat i hagi fet una bufanda amb la seva pell, moriré de fam.

El Gat, a l'escoltar aquest discurs, li va dir amb un aire moderat i greu:

No t'afligeixis en l'absolut, amo meu, no tens més que donar-me un sac i fer-me un parell de botes per a anar pels esbarzers, i ja veuràs que la teva herència no és tan poca cosa com tu creus.

Encara que l'amo del Gat no li va fer molt de cas, l’havia vist actuar amb tanta agilitat per a atrapar rates i ratolins, que no va perdre l'esperança que el socorregués de la seva misèria.

Quan el Gat va tenir el que havia sol·licitat, es va calçar ràpidament les botes, es va col·locar el sac al coll prenent els cordons amb les seves potes davanteres i es va dirigir cap a una conillera on hi havia molts conills.

Va posar segó i herbes dins del sac, i es va estirar al sòl com si estigués mort; va esperar que un tendre conill vingués a ficar-se en el sac per a menjar el que en ell hi havia.

Tot just, quan es va estirar al jaç un tendre i atordit conill va entrar en el sac.

El Gat va lligar els cordons per a atrapar-lo i després el va matar sense misericòrdia.

Orgullós de la seva proesa, es va dirigir cap a on vivia el Rei i va demanar que el deixessin entrar per a parlar amb ell.

El van fer passar a les habitacions de La seva Majestat; després de fer una gran reverència al Rei, li va dir:

Heus aquí, Senyor, un conill de camp que el Senyor Marquès de Carabàs (que és el nom que se li va ocórrer donar al seu amo) m'ha encarregat oferir-li de la seva part.

Digues-li al teu amo -va contestar el Rei- que l'hi agraeixo, i que m'afalaga en gran mesura.

En altra ocasió, va anar a amagar-se en un graner deixant també el sac obert; quan dues perdius van entrar en ell, va lligar els cordons i les va capturar.

De seguida s’en va anar a regalar-se-les al rei. Una vegada més, el Rei es va sentir afalagat al rebre les dues perdius, i va ordenar que li donessin de beure.

Durant dues o tres mesos el Gat va continuar duent al Rei les peces que caçava i li deia que el seu amo l’enviava.

Un dia es va assabentar que el Rei aniria de passeig per la ribera del riu amb la seva filla, la princesa més bella del món, i li va dir al seu amo:

Si segueixes el meu consell podràs fer fortuna; no tens més que ficar-te en el riu en el lloc que jo t'indiqui i després deixar-me actuar.

El Marquès de Carabàs va fer el que el seu Gat li aconsellava, sense saber amb quines intencions ho feia.

Mentre es banyava, va passar per aquí el Rei, i el Gat es va posar a cridar amb totes les seves forces:

Socors! Auxili!. Que s'ofega el Marquès de Carabàs!.

A l'escoltar els crits, el Rei va treure el cap per la finestreta i al reconèixer al Gat que tantes peces de caça li havia lliurat, va ordenar als seus guàrdies que anessin a auxiliar al Marquès de Carabàs.

Mentre treien del riu al pobre Marquès, el Gat es va acostar a la carrossa i li va dir al Rei que durant el bany del seu amo uns lladres havien arribat i s'havien emportat les seves robes, tot i que era el Gat qui les havia amagat darrere d'una enorme pedra.

A l'instant, el Rei va ordenar als oficials del seu guarda-roba que anessin a buscar un dels seus més bells vestits per a donar-se'l al Marquès de Carabàs.

El Rei li va fer mil afalacs, i com les belles vestidures que acabaven de donar-li realçaven la seva figura (doncs era un mosso maco i ben plantat), la filla del rei el va trobar molt del seu grat; a més, com el Marquès de Carabàs li va dirigir dos o tres mirades, molt respectuoses i força tendres, ella es va enamorar de seguida d'ell.

El rei va voler que pugés a la seva carrossa i que els acompanyés en el seu passeig.

El gat, encantat al veure que el seu pla començava a donar resultat, es va avançar a ells, i quan va trobar a uns camperols que segaven un camp els va dir:

Bona gent, si no dieu al rei que el camp que esteu segant pertany al Marquès de Carabàs, sereu trinxats i convertits en paté.

Al passar per allí, el rei no va oblidar preguntar als segadors de qui era el camp que segaven.

-Aquestos camps pertanyen al Marquès de Carabàs, Senyor -van respondre els llauradors-.

El rei, al veure tantes riqueses del Marquès de Carabàs, va decidir casar a la seva filla amb el fill menor del moliner, mentre el gat li presentava tots els respectes i s'havia convertit en el gat més famós de tota la comarca.

Gràcies a les gestes del Gat amb botes, el seu Senyor, el marquès de Carabàs, es va convertir en un jove príncep, i les portes reals es van obrir per a donar pas a la feliç parella.

Allí van viure feliços, i el gat amb botes, com recompensa del seu amo, va viure també en aquell castell tan bonic.

Vet aquí un gos, vet aquí un Gat, i aquest conte s’ha acabat!

Charles Perrault



A VEGADES, L'ENGINY AJUDA A SOLUCIONAR PROBLEMES.

dimarts, 1 de març de 2016

CONTES A CABASSOS-MARÇ

PLÀ LECTOR 2015-2016 “CONTES A CABASSOS” CEIP CERVANTES-DÉNIA

EN PATUFET

Hi havia una vegada...
Un dia, la mare estava fent el dinar i quan ja ho tenia tot a punt per coure l’olla, es va donar compte que se li havia acabat el safrà. En Patufet, que estava per allà i va sentir com la mare s’exclamava, va dir :
Mare, si no hi ha safrà… jo us en puc anar a buscar”.

La mare, escandalitzada per aquesta idea, li va contestar:
"On vols anar tu tan petit!!! No veus que, com que ets tan petitó, la gent no et veuria i et podria trepitjar?"

En Patufet va reclamar:
Mare!! Jo vull anar a buscar safrà!!!! Hi aniré cantant així, encara que no em vegin, em sentiran!!!”

Després de molt fer-se pregar, la mare va acceptar i li va donar un dineret per anar a buscar safrà.

D’aquesta manera en Patufet va sortir al carrer i es va dirigir cap a la botiga, carregat amb el diner i tot cantant:
Patim, patam, patum,
homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu en Patufet”

Quan va arribar a la botiga, tot content d’haver-ho aconseguit, va entrar i va demanar un dineret de safrà. El botiguer que sentia una veu, mirava per tot arreu, però no veia a ningú
Ei, que no em veieu!! Vejam si em despatxeu un dineret de safrà!!

El botiguer va tornar a mirar i, de sobte, va veure un dineret que es bellugava a terra. Va agafar el dineret i en el seu lloc hi va deixar una paperina de safrà.

En Patufet va sortir de la botiga i va enfilar al camí cap a casa:
Patim, patam, patum,
homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu en Patufet

La gent que anava pel carrer, en veient una paperina sola cantant pel carrer, s’amagava als portals.
Quan va arribar a casa seva, la mare no s’ho podia creure, En Patufet havia anat sol a comprar el safrà i hi havia fet prou bé. Quan en Patufet va demanar-li per portar el dinar al pare, que estava treballant al camp, la mare va dir que no, el cistell pesava massa i l’hort era massa lluny. Però en Patufet no va callar fins que al final ho va aconseguir.

I en Patufet, carregat amb el cistell del dinar se’n va anar a cercar son pare, i pel camí anava cantant:
Patim, petem, patum,
homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu en Patufet

La gent del poble, espantada en veure passar un cistell tot sol que cantava, s’amagava dins de les cases. En Patufet va anar caminant fins que va sortir del poble. Quan ja portava una bona estona caminant, i quan ja estava força cansat, va començar a ploure i, corrents, en Patufet va anar cap a un camp proper i en va amagar sota una col prou gran.

Al cap d’una estona, un bou que pasturava per allí, va veure la col i se la va menjar. I sense adonar-se’n, també es va engolir al pobre Patufet que era a sota amagat.
Quan el pare d’en Patufet va arribar a casa i la mare li va preguntar pel seu fillet, aquest va dir que no l’havia pas vist i que, a sobre, no havia pogut dinar ja que ningú li havia portat el cistell. Es va fer fosc i en Patufet encara no havia tornat a casa, i els seus pares, molt preocupats, van sortir a buscar-lo. Al cap d’una bona estona, en un camp, van trobar el cistell que el Patufet portava i, aleshores, van començar a cridar:
Patufet, on ets? Patufet, on ets?
En Patufet, que els va sentir al cap d’una estona, va contestar: “A la panxa del bou, on no hi neva ni plou
Però els pares no el sentien ... “Patufet, on ets?
A la panxa del bou, on no hi neva ni plou
De sobte, els pares van sentir la veueta d’en Patufet, i van saber on era. Però com el podien treure de la panxa del bou?
Van començar a donar menjar al bou... i més menjar ... i més menjar ... i el  bou, es va anar inflant ... inflant ... inflant...

Tant i tant es va inflar de menjar que, al final, el bou es va tirar un pet i en va sortir ... en Patufet!!!!

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.



SER VALENTS ÉS IMPORTANT,


PERÒ HEM DE FER CAS ALS PARES I A LES MARES